Les 11 jugadores del Sedis de bàsquet han col·locat la Seu al mapa de l’esport professional femení a l’Estat espanyol, amb una empenta important les darreres temporades. No en va, en la 2019-2020 juguen la doble lliga, l’EuroCup (una competició de clubs de bàsquet d’Europa) i l’espanyola, i això implica jugar partit els dimecres i els dissabtes i, sovint, desplaçaments en autocar. Però, sobretot, les 11 jugadores que entrena Bernat Canut són un exemple que col·loca l’activitat física femenina en primer pla, són un mirall per a la resta d’equips que normalitza l’esport professional en què qui defensa els colors és un grup de dones. A la Seu és normal acostar-se al poliesportiu municipal un dia de festa per veure entrenar les 11 dones de procedència diversa que integren la temporada 2019-2020 (la Seu, Ripollet, Sant Adrià, Mataró, Pamplona, Michigan, Canàries, Sèrbia, Arizona, Suècia), que han aconseguit capitalitzar el sentiment local, l’orgull de pertinença a una ciutat mitjana que es mesura esportivament a Europa.
L’Anna Palma, la Luci Pascua i la Tinara Moore representen prou bé l’equilibri que es viu a l’equip de realitats vitals, d’alçades, de potència, de força, de caràcters i de tarannà.
A l’entrenament, tota la preparació física es fa amb la pilota: abdominals, flexibilitat, coordinació, força, agilitat, rapidesa… Ara moviment lateral, ara reflexes… i es va sentint el “va, va, va!” enèrgic del preparador físic per motivar. Bernat Canut trepitja el camp minuts abans que les jugadores, s’està dret sol, mirant el camp, observant, escenificant una mena de meditació. I tot just quan la primera jugadora arriba, comença a donar indicacions amb contundent suavitat. No hi ha ni un minut mort a l’entrenament, que s’aprofita per assajar una i una altra vegada com encistellar la pilota, des de qualsevol angle, amb rebot, amb paràboles impossibles, en col·laboració, en moviment, aturades, des d’una posició inesperada. Encistellar és l’objectiu.
Anna Palma, 19 anys, la Seu d’Urgell.
“El gran suport del públic de la Seu és un dels motius pels quals estem jugant l’EuroCup”
Juga a bàsquet des dels 5 anys perquè era l’esport familiar i va començar a la Seu. L’estada al centre d’alt rendiment Residència Joaquim Blume d’Esplugues del Llobregat dels 12 als 18 anys va ser la clau per entendre que aquest esport és el que vol fer. “És un centre on estudies, jugues a bàsquet i passes tot el dia amb 24 companyes més”. Descriu l’oportunitat de tornar a la Seu i formar part del primer equip com un recorregut de maduresa: “Va ser important fer el salt i anar al centre d’alt rendiment i també era important tornar amb la meva família, vaig marxar molt petita”. Una maduresa que també s’expressa en forma de voluntat i perseverança, tant en el dia a dia amb els entrenaments i els partits, com amb la doble titulació d’Educació infantil i primària que estudia a distància a la Universitat Internacional de la Rioja.
El gran suport del públic que omple el pavelló de la Seu és la clau de la bona temporada actual, segons l’Anna Palma. “Jugar a casa és una pujada d’adrenalina: comptem amb un gran suport del públic, que explica la bona temporada que vam fer l’any passat, que enguany estiguem jugant l’EuroCup i que haguem passat a la següent ronda. Tot això és molt gràcies a la Seu, perquè s’omple el pavelló”.
“Vaig viure un moment de madurar en què vaig treballar l’aspecte mental. Abans em preocupava molt si fallava jugant. Ara em puc llevar una mica desanimada, però arribo al poliesportiu i penso: ja està, aquest és el meu ambient, aquí és on estic bé. Des de l’any passat m’estic llevant amb molta més energia”.
Tinara Moore, 23 anys, Michigan (EEUU)
“Una dieta sense carn m’ajuda a poder jugar dos partits setmanals de competició”
El sentit de l’humor i un ànim relaxat i absolutament positiu caracteritzen aquesta jugadora, que és molt competent al camp i que ha sigut distingida per segona vegada com la millor de l’EuroCup. Va arribar a la Seu l’agost de 2019 i desborda alegria i vinculació, tant amb el club, com amb la ciutat i l’entorn. “M’agrada molt la Seu, la seva mida humana, m’encanta el club i aprecio molt estar aquí. Si vaig a un restaurant, la gent em coneix i ja saben la pizza que vull”. Comparteix pis amb 3 jugadores més, si bé valora molt els moments d’estar sola.
Una de les claus del seu ànim desbordant és, segons explica, haver deixat de menjar carn i adoptar una dieta totalment ‘vegana’ molt rica en verdura. “La doble lliga que estem jugant actualment és exigent i l’estil de vida que segueixo m’està ajudant molt a poder-ho portar bé físicament i mental. M’ajuda molt a tenir bona energia i a ser capaç de jugar dos partits setmanals”. L’any passat va guanyar 15 Kg i això la va decidir a fer un canvi dràstic.
– Com definiries el teu to vital, la teva energia?
Més viva, més energètica i més lliure. Així és com em vaig sentir quan vaig deixar de menjar carn. Ara em llevo al matí i estic feliç d’estar justament on sóc. Als matins estic molt desperta comparat amb la resta… això t’ho pot explicar qualsevol del Sedis… hahaha!
Assegura que “el bàsquet és una manera mitjançant la qual puc ser millor persona, perquè em permet créixer com a dona en situacions diferents i per les persones amb les que puc estar en contacte”. I això passa per “conèixer llocs, viure situacions noves i experimentar l’oportunitat de créixer dins i fora del camp”. Concedeix importància al seu futur i a com l’afectarà el bàsquet, i té clar que el seu objectiu és jugar a la lliga competitiva a alt nivell tant temps com sigui possible. L’altre gran convenciment és tornar als Estats Units per estudiar un màster… “però això pot passar d’aquí a 2, 10 o 15 anys”.
Luci Pascua, 36 anys, Ripollet.
“Després de 28 anys jugant, segueixo gaudint”
La seva contundent alçada va ser clau per decidir-se seriosament per l’esport quan tenia 9 anys i, a partir d’aquí, l’evolució ha sigut imparable i culmina amb 3 Jocs Olímpics (Atenes amb 21 anys, Pequín amb 28 anys i Rio de Janeiro amb 34 anys, on guanyen la medalla de plata), més 15 anys a la selecció espanyola als estius.
S’incorpora a l’equip de la Seu el setembre de 2019 i, per tant, aquesta és la seva primera temporada. “L’oferta del Sedis suposa un projecte molt interessant que és l’EuroCup, a més de jugar per primera vegada a Catalunya i estar prop de casa”. L’entorn de muntanya és un altre dels grans atractius d’una dona que afirma tenir una gran capacitat d’adaptació: “al capdavall, t’has de traslladar i començar a entrenar”. I apunta que una de les claus de la fàcil adaptació a la Seu és “que totes les jugadores som molt bones persones i tolerants… al final, estem tot el dia juntes”.
Ara està centrada en acabar Psicologia, que li interessa moltíssim i que estudia a la Universitat Oberta de Catalunya. Li amoïna una mica titular-se i no tenir experiència: “ofereixo compromís, sacrifici, treball en equip, esforç… tot el que em demanis, però no experiència d’anys al sector. I això em fa una mica de respecte”. A vegades pensa en que hauria de començar a fer una altra cosa, però ara per ara jugar a bàsquet li segueix compensant cada dia.
“El bàsquet m’ho ha donat pràcticament tot: m’ha marcat des de petita, és qui sóc, és tota la gent que conec, totes les experiències que he viscut… Sempre dic que jugar a bàsquet és l’únic que sé fer, és l’únic que bàsicament he fet a la meva vida. I és genial perquè, malgrat les distàncies, les lesions, els mals moments… és el nostre mode de vida i som unes privilegiades”. Quan no està en una pista de bàsquet intenta passejar per la muntanya, fer fotografies i llegir molt.
– Després de tants anys, com mantens una bona energia?
L’important és no perdre l’objectiu de la part mental, si bé l’energia és també física. Intento anar a entrenar el més motivada possible i, un cop acabat, fer coses que m’agraden com llegir un bon llibre, sortir a prendre’m un cafè, anar a dinar i airejar-me, que m’aporta molta energia mental… que és gairebé més important que la física.