Junta de la Cooperativa i autoritats convidades a la inauguració de la central de Pont de Bar, el 24 d’abril de 1927. Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, fons La Maravilla (Francesc Portella Moles).
L’article que segueix ha estat escrit per Lluís Obiols Perarnau, membre de la Germandat de Sant Sebastià i historiador responsable de la recerca i redacció del llibre de la memòria històrica de PEUSA.
El text es va publicar originalment al Llibret de la Germandat de Sant Sebastià 2026, i es reprodueix aquí la transcripció íntegra amb el consentiment explícit del seu autor i de l’entitat.
PEUSA comparteix aquest contingut per posar-lo a l’abast de tota la ciutadania, però no n’és l’autora.
PEUSA i la central de Pont de Bar, 1925-1927
Lluís Obiols Perearnau
L’any passat, amb l’amic Daniel Fité, exposàvem en aquestes mateixes pàgines el procés que va portar a crear, entre 1924 i 1925, la Cooperativa Eléctrica Urgelense. Aquella cooperativa es va convertir en societat anònima el 1943, i va passar a denominar-se Productora Eléctrica Urgelense, Sociedad Anónima: PEUSA.
Tots els inicis són complicats, i també ho van ser els de la Cooperativa de la llum, tal com es coneixia popularment en aquella època, potser per diferenciar-la de la Cooperativa de la llet. El moviment popular encapçalat pel registrador de la propietat Joaquim Viola Lafuerza tenia molta força: el mes de maig de 1925, tot just quan es va presentar públicament la cooperativa, tenia 430 socis. Però una empresa dedicada a produir electricitat necessita, lògicament, una central productora, i aquí van començar les complicacions.
Els intents per posar-se d’acord amb les dues empreses existents, La Industrial Urgelense, SA, i la Hidroeléctrica del Balira, SA, no acabaven de reeixir, i finalment la Cooperativa va tirar endavant les seves pròpies iniciatives. Després de valorar diferents opcions, es va optar per un projecte que tenia en ment des de feia pràcticament una dècada un dels membres de la primera junta: Emili Viader. I aquí convé fer un salt enrere per poder entendre com va anar la història.
Emili Viader i Solé era una figura destacada. El 1899 havia obtingut el títol d’enginyer industrial, i l’any següent va començar a treballar com administrador de les destacadíssimes mines de sal de Cardona. Allí va emprendre una enorme tasca de modernització de l’explotació i, juntament amb Rene Macary, va descobrir la conca potàssica catalana que encara avui es continua explotant. Després d’una història amb tints rocambolescos, els drets d’Emili Viader sobre les mines de potassa es van vendre, i va obtenir una destacable fortuna en aquella transacció. En aquell moment, Viader va girar la mirada cap a la Seu, d’on era filla la seva mare. Al mateix moment que comprava concessions mineres de carbó al terme del Pla de Sant Tirs, començava a construir una residència a la Seu d’acord amb el seu estatus, en una gran finca a la carretera, vora el riu Valira. El 1915 en signava els plànols l’arquitecte Josep Domènech Mansana, i aquell edifici acabaria convertit en un lloc emblemàtic per diverses generacions de la ciutat. El “xalet del Viader”, un cop passada la guerra civil, va acollir les aules de l’institut de la Seu, i la finca amb jardí i pistes esportives que havia fet construir va ser un dels llocs mítics de l’esbarjo urgellenc: la Pista, gestionada pel senyor Bonet, i el càmping En Valira.
Entre el 1916 i el 1917 Emili Viader va comprar uns molins i unes finques a Pont de Bar, i al mateix moment demanava una concessió d’aigua de 5.000 litres per segon al riu Segre. La seva idea ja deuria ser fer una central: el 1913 n’havia construït una a Malagarriga, aigües avall de Cardona, i per tant coneixia bé el tema. El cas és que, gairebé una dècada més tard, Emili Viader va ser un dels membres fundadors de la Cooperativa Eléctrica Urgelense –era el vocal primer de la junta de l’entitat–, i en el moment de constituir-se ell va aportar a la cooperativa, a més d’un capital notable, la seva concessió d’aigua i les finques que havia adquirit a Pont de Bar.
Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, La Maravilla (Francesc Portella Moles)
Tot i que aquell acord es va formalitzar el 12 de maig de 1925, ja deuria estar pactat abans: el mes anterior ja es pagaven jornals als treballadors que estaven construint el salt d’aigua. L’obra tenia les seves dificultats. Calia construir una presa al riu Segre, un canal de derivació pel marge esquerre, entre el riu i la carretera, i l’edifici on s’havia d’instal·lar la maquinària, unes desenes de metres aigües amunt de l’històric pont de pedra des del qual, l’any 1035, el bisbe Sant Ermengol havia caigut a l’aigua. De fet, inicialment, la central de Pont de Bar es va batejar precisament amb el nom de Sant Ermengol, i la relació amb el bisbe medieval encara va anar més enllà.
Per poder portar la pesada maquinària a la nova central, va caldre adequar els carrers de la població per passar-hi amb vehicles grans, i precisament l’església de Pont de Bar, dedicada a sant Ermengol, va haver de ser escapçada per poder eixamplar el pas. A canvi, la Cooperativa Eléctrica Urgelense va proposar construir una nova capella dedicada al sant, i fins i tot es va posar la primera pedra de la construcció. Però els problemes econòmics al principi, i els canvis polítics i la guerra civil després, van impedir la continuació de les obres. Finalment, el 1943, l’empresa elèctrica va refer la façana de l’antiga església, i va comprar una nova imatge de Sant Ermengol, que encara avui presideix el temple, traslladada al nou poble que es va construir després de la riuada de 1982.
Però tornem a la dècada de 1920. Mentre es feien les obres s’intentava acabar d’obtenir els diners, ja fos amb els socis accionistes o amb l’obtenció de préstecs bancaris. Les obres anaven de pressa, i no eren pas senzilles: el mateix 1925 ja s’havia construït bona part de la presa, 136 metres del canal i els fonaments de l’edifici de la central, a una profunditat de quatre metres sota el nivell del riu. L’any següent es gestionava la compra de la maquinària de la central: les turbines de la casa suïssa Escher Wyss, i els alternadors de la firma Electric Supplies; i al mateix temps es plantejava la construcció de la línia d’alta tensió que portaria l’electricitat fins a la Seu, amb pals de ciment, més cars que no pas els de fusta, però que asseguraven una major durabilitat.
Les dificultats continuaven, i fins i tot s’agreujaven. Les diferents concepcions sobre com havia de ser l’empresa van trencar la relació entre Joaquim Viola i Emili Viader, amb durs enfrontaments, que encara anys després es recordaven entre retrets a la premsa local. Viader, que havia estat un dels grans protagonistes d’aquell moment inicial, va presentar la seva dimissió com enginyer i vocal de la cooperativa el setembre de 1926. Les obres van continuar, encara amb nous imprevistos: reforços a les obres ja fetes, modificacions que calia implantar, o defectes en peces que calia substituir. I sempre, de fons, el problema etern: que plogués, que hi hagués neu, i que el riu portés prou aigua per poder produir energia. Però en tot cas, s’avançava a bon ritme, i les instal·lacions, l’edifici de la central i la línia de transport es van acabar aviat.
Finalment, el dia 24 d’abril de 1927 a la tarda es va inaugurar la central, amb la seva posada en marxa davant el bisbe Justí Guitart, que va beneir la construcció, i amb un banquet a l’hotel Mundial de la Seu. La línia d’alta tensió, penjada per les penyes escarpades de la Quera i de les Cabanotes, transportava l’electricitat fins al transformador, que encara avui es conserva, situat al peu del carrer del Portal de Cerdanya, a l’actual pàrquing del Doctor Peiró.
Aquell mateix any, la Industrial Urgelense havia venut les seves instal·lacions a la Cooperativa, i el 1935 ho va fer també la Hidroeléctrica del Balira. Des d’aquell moment, l’antiga central d’Anserall, que havien construït els germans Farràs de Castellciutat i que pertanyia a aquesta darrera empresa, va fer tàndem amb la central de Pont de Bar per abastir la Seu d’Urgell. Anys més tard, després de la guerra civil i la postguerra, la Cooperativa, ara ja convertida en PEUSA, faria una ampliació fonamental en construir la nova central de Santa Llúcia, inaugurada el 1957. Però aquesta és tota una altra història. De tot això, i de l’evolució fins al dia d’avui, en parlarem més extensament al llibre que estem preparant amb l’amic Joan Gispert, impulsat per la Fundació PEUSA, que presentarem ben aviat. No us el perdeu!
Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, La Maravilla (Francesc Portella Moles)
Aquest article ha estat publicat al llibret de les Festes de Sant Sebastià 2026, editat per la Germandat de Sant Sebastià de la Seu d’Urgell.
Si no et vols perdre les últimes notícies…
